C/ València,  281 - 1r  2a - 08009 Barcelona • Telephone/Fax: 93 215 03 44

CENTRE EMILI MIRA

Psychology, Psychiatry and Medicine

Català I Español

Foto Abstracta

 

PUBLICATIONS


Articles


 
Fa mal, la veritat?
Sentiments de culpa
Psicologia i Prevenció
De qui és el problema?
Com triem la parella
L'assetjament moral en el lloc de treball
Sentir-se sol
Físic i Psíquic
La problemàtica adoptiva. És igual un fill adoptat que un de propi?
Dormir no s'ensenya, però aprendre a estar sol, sí
Ser una parella

Aconsellar o promoure pensament?

Aportacions de la Psicoanàlisi a la intervenció en famílies des del treball social
TDAH, un abordatge integrador des de la complexitat
Infància i abandó / ètica i reparació en el dolor en el suïcidi d’un adolescent - Pere Jaume Serra Renom
Reflexions sobre l'ús del temps - Carme Vilaginés Ortet

 

 

Article: Fa mal, la veritat? - Carme Vilaginés Ortet

Són moltes les persones que, davant d’uns fets que poden produir angoixa o simplement preocupació a tercers, es pregunten què és millor: optar pel silenci, dir la veritat o donar una explicació “pietosa”, o sigui, mentir. Són moltes, també, les que s’aferren a la tercera opció, ja que creuen sincerament que d’aquesta manera poden evitar molt de sofriment.

Quan s’està sotmès a tensió, és ben inútil tractar de simular el contrari, ja que el problema que es vol silenciar o disfressar s’acaba imposant amb molta més força i el dany que produeix sol ser més gran.

Pensem en el cas d’una família amb nens petits que estigui passant per un mal moment econòmic, emocional, etc. Els pares que, lògicament, no volen que els fills pateixin, fan el cor fort i dissimulen. Si els fills, sorpresos per alguna cosa que no acaben d’entendre, pregunten inquiets, els adults tracten de reassegurar-los dient que no passa res. Hem de saber, davant d’una situació semblant, que tot allò que li ocorre a una família, encara que no s’expliciti verbalment, es vivencia i aquesta vivència la tenen tots els seus membres.

Si als menuts no se’ls diu la veritat (naturalment de la manera més adequada a l’edat i a la capacitat de comprensió que tinguin), ¿com interpretaran ells l’angoixa que es respira en l’ambient? L’experiència demostra que de la pitjor manera possible, ja que és inevitable que aparegui una sospita en la ment dels infants, i és molt més greu sospitar alguna cosa i no saber de què es tracta que tenir coneixement de la realitat, per dura que pugui semblar. Passen a sentir-se amenaçats i pateixen en silenci una angoixa molt més gran que la que els podria causar el coneixement de la veritat. A més, poden perdre la confiança en els adults i interioritzar la idea que el millor és mentir, amb la qual cosa estarien aprenent a funcionar a base de mentides.

Pensem també en els casos de malalties greus. Encara ara sol passar que molts malalts greus ignoren la realitat del que els passa. Els familiars no els ho volen dir “perquè no pateixin”. Un estudi dut a terme al respecte assegura que té efectes beneficiosos “clarament demostrats” per als malalts que coneixen exactament el caràcter de la dolença. Davant d’aquesta afirmació, penso que no cal més paraules.

 

 

 

Article: Sentiments de culpa - Carme Vilaginés Ortet

Sentir-se culpable per algun dany que se li ha fet a una persona i no poder-ho arreglar, és una de les coses més doloroses que ens poden passar. Produeix un profund malestar que sol comportar molta tristesa. Tota mare sensible ha observat que, quan els seus fills petits fan una trapelleria i ella mostra el seu disgust, els nens queden entristits. Al cap d’una estona, intenten congraciar-se amb ella fent-li un petó o volent-la fer riure. Si accepta la reconciliació, els nens es tornen a sentir estimats i es mostren feliços. Si la mare, especialment enfadada, no accepta la disculpa, els infants continuaran mostrant malestar, possiblement a base de seguir molestant per aconseguir una aproximació a la mare.

En els adults passa el mateix. A una persona que no aconsegueixi recuperar l’acceptació d’aquells als quals consideri haver-los fet algun mal, li pot costar molt sentir-se feliç.

Ara bé, amb les qüestions de culpa sol passar, també, una cosa molt més complicada. La comprensió psicològica informa que, juntament amb les culpes per algun fet concret, tota persona pot tenir sentiments de culpa inconscients per alguna cosa que, encara que no hagi passat realment, sí que ha ocorregut dins la seva ment, en un nivell inconscient. En el nostre món intern, i sense que ens n’adonem, s’hi produeixen fantasies, il•lusions, desigs i rancors respecte dels altres. Quan aquests sentiments són negatius (ràbia, odi), qui els experimenta es pot veure assaltat per una culpa molt aguda, com si hagués comès el dany que només existeix en un racó obscur de la seva ment. No sap a què atribuir el dolor que experimenta, sol explicar-se’l per fets concrets de la vida de cada dia i passa a sentir-se culpable per tot. Quan els que es relacionen amb ell tracten de convèncer-lo de la falsedat de les seves apreciacions, fracassen estrepitosament, perquè es tracta de culpes irracionals que no es poden resoldre per la via racional.

No hem d’oblidar, però, que poder sentir una mica de culpa per les actuacions poc encertades és útil i saludable, ja que ofereix l’única possibilitat de fer alguna cosa per arreglar-ho i recuperar la tranquil•litat. Quan la culpa no permet viure tranquil, cal acudir a un especialista per resoldre-ho.

 

 

 

Article: Psicologia i Prevenció - Carme Vilaginés Ortet

Malgrat els avenços indiscutibles de la Psicologia, molta gent es pregunta, encara avui, quin servei pot oferir o, pitjor encara, si ofereix res que valgui la pena.

Podríem establir un paral•lel entre Psicologia i Medicina que és, en tants aspectes, la ciència més pròxima i interrelacionada amb ella. Un metge és una persona que ha estudiat Medicina i que després d'una formació seriosa i una pràctica determinada, està capacitada per exercir la professió tant en el camp de la prevenció com amb malalts lleus o greus. Un psicòleg és una persona que ha estudiat Psicologia i que també està capacitada, després d'un aprofundiment en la seva formació i d'un treball pràctic, per prevenir, diagnosticar i tractar les anomalies psicològiques de la població.

La tasca principal del psicòleg seria, però, la d'intentar evitar que aquestes anomalies s'arribessin a produir. Si el psicòleg comptés amb els recursos necessaris, la seva funció no quedaria reduïda a atendre la demanda d'assistència per part de les persones en moments de crisi, sinó que es podria ocupar d'evitar que les condicions de la vida moderna alteressin l'equilibri emocional de la població. Podria ser, doncs, un dels elements clau per atènyer el sanejament i el benestar social.

Un dels primers passos per arribar a aquesta fita preventiva seria que tothom tingués consciència de la necessitat de preservar la salut mental, ja que repercutiria en un benestar psíquic i també físic, perquè un nombre molt elevat de malalties físiques s'evitarien si el pacient comptés amb assistència psicològica en el moment oportú, quan es produeixen els primers símptomes de desajust.

La societat actual, de condicions tan dures i amb un ritme d'evolució tan ràpid, facilita tensions de tota mena que repercuteixen en el psiquisme de les persones. Aquestes tensions solen provocar desequilibris lleus que, a la llarga, si no són atesos, van a parar a malalties mentals de pronòstic més o menys greu, de vegades de difícil tractament i recuperació, o a malalties físiques de diversa índole.

Els problemes de relació (en la parella, amb els fills, amb pares, germans o amics, en el treball...), les insatisfaccions personals, les inseguretats, els insomnis, els cansaments i les tristors aparentment injustificats, les "manies" o rareses, els endarreriments escolars, les "ganduleries" dels nens, les agressivitats inexplicables, i tantes altres coses, haurien de ser el toc d'alarma per iniciar una investigació en el terreny mental.

Per què no se sol fer de seguida? O per què, de vegades, no es fa mai? Probablement són molts els factors que hi intervenen. Un de ben subjectiu pot ser la por a trobar només coses desagradables si es mira cap endins, o també l'angúnia d'haver-se de replantejar qüestions que, en el seu moment, van resultar doloroses. Hi ha altres factors, aquests de caràcter objectiu, que també pesen força a l'hora de donar el pas i que es podrien concretar més o menys en el següent:

- Una certa desconfiança envers aquest professional davant la mala premsa que alguns psicòlegs sense escrúpols originen.

- Un desconeixement general de la funció del psicòleg, desconeixement fomentat precisament per aquesta societat tan contradictòria que, d'una banda, va produint psicòlegs titulats i, d'altra banda, no els facilita una formació seriosa ni una promoció adequada.

- la iŀlusió, tan natural i comprensible, de poder resoldre els problemes amb un parell de visites i la frustració que s'experimenta quan es comprova que això no és així i que, a més de temps, cal esforç.

 

 

 

Article: De qui és el problema? - Carme Vilaginés Ortet

Els mecanismes psicològics anomenats de defensa són recursos inconscients que utilitzem quan alguna cosa ens inquieta o angoixa. N’hi ha alguns que compleixen molt bé la seva missió de defensa, però n’hi ha que agreugen el conflicte o que l’exporten a altres persones. L’exportador per excel•lència és la projecció. La projecció ens permet col•locar les nostres inquietuds, o allò que no ens agrada de nosaltres mateixos, en les persones que ens envolten. De vegades també exportem qualitats, però avui ens concentrarem en l’exportació inconscient de les nostres deficiències en l’àmbit familiar.

Els infants, a causa de la seva immaduresa, són psicològicament dèbils i no es poden defensar de les projeccions que reben. És ben freqüent descobrir que un problema aparentment intrínsec d’un infant, no és més que la projecció d’un conflicte d’un dels adults o d’algun germà més gran. Encara que és un fenomen que no es produeix únicament amb els més petits, és en ells on pot resultar més perillós.

Pensem en un pare o una mare amb aspectes agressius, ganduls o desorganitzats. Com que aquests aspectes els resulten altament desagradables, no se’ls reconeixen com a propis. Quan, en un dels fills, aparegui una ombra de la mateixa problemàtica, carregaran les tintes contra l’agressivitat, la peresa o la desorganització de l’infant. Veuran les pròpies deficiències només en la criatura i tractaran, per tots els mitjans possibles (sermons, censures, càstigs), que l’infant les resolgui. Així, l’aniran sobrecarregant i s’arribarà a un punt en què el fill, que s’haurà anat convencent que efectivament és agressiu, gandul o desorganitzat, quedarà esclafat per tanta càrrega (la pròpia i la de l’adult) i començarà a funcionar francament malament.

Seria molt saludable que, sempre que veiéssim en els altres, i sobretot en els infants, uns aspectes que ens resultin insuportables, ens poguéssim preguntar de qui és el problema: de la criatura, de nosaltres o d’ambdós. Això evitaria molt de sofriment familiar, ja que podria propiciar una tasca preventiva respecte dels problemes reals del menor, si n’hi hagués, a fi d’evitar-ne l’agudització i la cronificació.

 

 

 

Article: Com triem la parella - Carme Vilaginés Ortet

En general, les persones no podem saber per què hem fet parella amb una determinada persona. Dins nostre hi ha una realitat profunda i desconeguda que és el motor de la nostra manera d’enfocar la vida i de relacionar-nos amb els altres. Podem pensar que la parella ens agrada perquè té unes determinades qualitats, perquè és emprenedora, intel•ligent, agradable i simpàtica, perquè té bellesa i per moltes altres coses. Però aquest pensament pot no tenir res a veure amb la realitat del nostre món intern.

Sol passar que, després del fracàs d’una primera relació de parella, es torni a repetir el mateix tipus de relació insatisfactori amb una segona persona i, de vegades, fins i tot amb una tercera. Hi ha qui, arribat en aquest punt, decideix no pensar més en parelles estables i ja no ho torna a intentar. Què passa amb tot això?

El primer que un infant ha d’aprendre és a relacionar-se. Des que neix, inicia un procés que, si tot va bé, li permetrà arribar al desenvolupament complet de la seva personalitat. L’essencial d’aquest procés es redueix a la paraula “relació”. A través de la interacció amb les primeres persones que s’ocupen d’ell, la criatura interioritza una determinada manera de relacionar-se que, com una pauta marcada indeleblement, l’obligarà, des de dins, a seguir repetint, sobretot amb els més íntims, aquell mateix tipus de relació après en la més petita infantesa. Relació que pot ser harmònica o de domini, de dependència, de sotmetiment...

L’elecció de parella es basa en aquesta mena de “marcatge psicològic” gravat en l’inconscient i que compta amb una mena de radar mental capaç de trobar una persona amb les característiques psíquiques que permetin repetir amb ella el tipus de relació a què s’està acostumat. Però les dues persones poden evolucionar a ritmes diferents i l’equilibri dels primers temps es pot trencar. I aquí comencen els problemes.

De vegades, davant la primera experiència d’ensopegada seriosa, s’és capaç de dur a terme una reflexió en profunditat facilitadora del canvi intern necessari per rectificar actituds i consolidar una parella que estava apunt de desfer-se. De vegades, abans que es pugui recórrer al pensament, es produeix una ruptura brusca amb la parella i la reflexió, si és que més tard s’aconsegueix de fer, l’únic que pot evitar és tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Però el més freqüent, trist i dolorós, és quan les persones afectades no són capaces d’arribar a comprendre el perquè del seu infortuni. En aquest cas, van repetint, una i altra vegada amb diferents persones, la mateixa manera de fer que porta al fracàs de la relació.

Com que una resolució favorable d’aquestes situacions depèn, com acabo d’exposar, de motivacions psicològiques que estan fora de l’abast de la comprensió conscient, és molt difícil, en general, que es pugui arribar a resoldre, sense ajut, el conflicte intern que empeny a la repetició. Quan no s’aconsegueix, només un ajut professional extern serà suficientment objectiu per facilitar el grau de comprensió imprescindible que trenqui el cercle viciós en el qual s’està atrapat.

 

 

 

Article: L'assetjament moral en el lloc de treball - Laura Fernàndez Gesalí

Ens referim a assetjament moral (AM) en el lloc de treball quan parlem d'una forma de maltractament que se sustenta en una relació perversa. Aquest assetjament conegut per mobbing, no descriu una nova forma de patiment. L'únic element nou que la caracteritza de forma específica respecte d'altres és el context en què es dóna.

L‘AM no és l'ansietat o la depressió derivats de l'estrès motivat per canvis en la política d'empresa, ni l'estrès originat per desacords, ni el neguit causat per un superior exigent i desconfiat, ni la ràbia que pot suscitar un company de feina irresponsable… Aquests són exemples evidents de casos de malestar en relació al lloc de treball i dels quals es pot parlar i trobar solucions. L'AM és una relació de maltractament que recolza en la perversió de qui maltracta, que té lloc en el context laboral i davant la qual la resta del grup sol adoptar una actitud passiva o d'aliança amb l'agressor.

La relació patològica, en moltes ocasions, ja existia abans que l'AM es fes evident, perquè des del principi de la relació el maltractador no ha viscut la persona agredida com a subjecte sinó com a objecte i no n'accepta cap criteri propi o diferència. El maltractament es materialitza a partir d'un desacord o un no, per exemple. Però el desencadenant pot ser d'un ordre ben diferent, un embaràs per exemple, que suposarà una baixa, un dol... És a dir, quan la víctima expressa unes prioritats que no comparteix l'agressor. Això provoca sentiments negatius al maltractador i, a partir d'aquest moment, es dedicarà en cos i ànima a fer la vida impossible a la víctima.

En una primera fase, l´agressió es manifesta en el pla no verbal mitjançant desqualificacions subtils, ignorant la víctima, intentant crear-li confusió amb missatges contradictoris, distorsionant el significat de les seves accions a fi d'anar-li generant inseguretat i posar-la en evidència davant la resta del grup. Per tant, és molt difícil poder portar el conflicte a nivell verbal. La víctima es desorienta, pot negar el fet real del maltractament o intentar entendre la situació parlant del conflicte amb qui l'agredeix. Però en un primer moment no se'n sortirà, perquè les regles del joc, d'entrada, són les del maltractador. Més endavant, quan la situació es fa evident, la persona agredida sentirà vergonya per no saber-se defensar i s´anirà indignant. Pot ser que passi a l'atac o que faci símptomes com deprimir-se o somatitzar. Tot serà utilitzat pel maltractador. També pot ser que, en el moment que la víctima reacciona, el maltractador s´indigni i se senti impulsat a passar a l'acció amb agressions verbals evidents. Al mateix temps sol intentar descontextualitzar la reacció de la persona agredida buscant l'aliança de la resta del grup.

Què li passa a l´agressor que estem descrivint? Generalment es tracta de persones a qui la seva realitat no els satisfà i necessiten l'admiració dels altres, no el reconeixement que seria una necessitat sana. És molt difícil que demani ajut, perquè això seria reconèixer les seves dificultats.

I què li passa a l'agredit? En general es tracta de persones autoexigents, responsables i amb tendència a culpabilitzar-se i que fan la seva feina amb eficàcia i iniciativa. En general tenen una bona acceptació de l‘entorn del qual necessiten el reconeixement, moltes vegades en excés, per compensar la seva tendència a l´autorecriminació. Podríem dir que dins l'agredit hi ha un fons depressiu que l´agressor s´espavila molt bé a despertar.

En contraposició a la impossibilitat de canviar que té l'agressor, és important remarcar que l'agredit pot acceptar ajut i introduir canvis. Assumint la realitat, podrà buscar solucions més favorables i adequades per acabar amb l'assetjament moral.

 

 

 

Article: Sentir-se sol - Carme Vilaginés Ortet

En general, la solitud no agrada, perquè els éssers humans necessitem la companyia dels altres. Si en néixer ens deixessin sols, moriríem sense remei. En créixer, si des del punt de vista psicològic les coses ens han anat prou bé, haurem adquirit la capacitat d'estar sols, de sentir-nos bé en solitud i, fins i tot, podrem desitjar estar sols, de tant en tant, tranquils amb nosaltres mateixos.

Sentir-se sovint sol, quan s'està acompanyat, o viure les situacions de solitud real amb forta angoixa, indica que alguna cosa no acaba d'anar bé en el nostre món intern. No hi ha recomanacions ni consells que ho puguin solucionar. Qui hagi experimentat aquesta angoixa sap molt bé que la bona voluntat dels qui el rodegen no els soluciona res. Pot alleujar-los momentàniament, però el problema es torna a presentar, perquè es tracta d'un conflicte psíquic de difícil accés que requereix una investigació a fons, ja que depèn d'aspectes totalment subjectius difícils de conèixer i, conseqüentment, difícils de controlar. Sentir-nos sols i patir per aquest fet o sentir-nos bé estant realment sols, depèn essencialment de la nostra capacitat d'estar, des de dins, en bona relació i harmonia amb les persones que, al llarg de la nostra vida, han estat més significatives per a nosaltres.

Hi ha qui ha viscut rodejat d'afecte des de la seva més tendra infantesa i , per la seva idiosincràtica manera de ser, molt poques vegades ho ha pogut sentir així. Fins i tot ha pogut interpretar l'afecte dels altres com hipocresia o hostilitat. Són els que més sovint se senten sols o dissortats. Al contrari, qui hagi pogut experimentar les seves relacions amb l'entorn com a primordialment afectuoses, comptarà, dins la seva ment, amb una companyia amorosa que, d'una banda, li facilitarà poder-se sentir segur i confiat encara que es trobi en situacions difícils o d'extrema solitud i, al mateix temps, evitarà que es converteixi realment en un ésser solitari i amargat. En els seus moments baixos, sap que pot buscar i trobar algú en qui confiar i això impedeix que quedi tancat en si mateix.

 

 

 

Article: Físic i Psíquic - Carme Vilaginés Ortet

Hi ha malalties físiques i n'hi ha de psíquiques. Les primeres es poden detectar clarament a través dels diferents símptomes que apareixen i això facilita que puguin ser tractades de seguida. Les segones són més difícils de veure perquè no s'acostuma a donar la importància que caldria a l'aparició dels primers símptomes.

En general, davant un comportament anòmal o una reacció imprevisible o inesperada, les persones sentim la necessitat de tranquiŀlitzar-nos ràpidament i, per fer-ho, busquem explicacions de sentit comú que puguin ser enteses a través de la raó. Això impedeix que es pugui fer una exploració exhaustiva per aclarir si es tracta d'un fenomen purament circumstancial o si, en canvi, és el primer avís que alguna cosa no va bé. Els símptomes del desajust psicològic poden anar variant, i una cosa que al principi era molt visible i fins i tot aparatosa des del punt de vista del comportament (insomni, manies, irritabilitat, desgana, dispersió, una certa tristesa), a mesura que l'anomalia no és atesa, empitjora, varia i pot expressar-se de maneres ben diferents:

1 - els símptomes poden passar a ser més vistosos i espectaculars. Això seria el millor per a la persona que pateix, ja que la vistositat exigiria que s'hi parés atenció.

2 - poden quedar emmascarats fins al punt que la persona afectada manifesti una conducta externa dins uns paràmetres “normals”. En aquest cas, l'angoixa la viurà només la persona afectada, la qual pot arribar a convèncer-se que “la vida és així” en comptes de demanar ajut.

3 - els símptomes deixen completament l'àrea psíquica i, com que el físic i el psíquic mantenen una relació molt estreta, es manifesten a través del cos, a base de malalties sovintejades.

Quan el malestar psíquic s'expressa a nivell corporal, és molt més difícil que aconsegueixi l'atenció psicològica necessària, perquè la tendència generalitzada és, lògicament, atendre la urgència física com més aviat millor. Quan el problema físic se soluciona, es considera que tot està ja solucionat i no se sol mirar més enllà.

 

 

 

Article:  La problemàtica adoptiva. És igual un fill adoptat que un de propi?
Carme Vilaginés Ortet
 

Des dels mitjans de comunicació s'ha anat debatent el tema de les dificultats que les parelles troben per poder arribar a adoptar. Del que s'ha tractat molt poc és dels conflictes i dels perquès dels conflictes amb què inevitablement s'hauran d'enfrontar els futurs pares adoptius.

És natural que sigui així. Si ajuntem la poca predisposició humana, en general, a qüestionar-se o plantejar-se els pros i els contres com a pas previ per aconseguir la realització d'un desig, amb la necessitat social d'oferir una família als infants en situació d'abandó legal, el resultat no pot ser altre: que se silenciïn els possibles problemes inherents a tota adopció i que es parli només de les dificultats per aconseguir l'infant desitjat i de l'adopció com una cosa altament idealitzada.

Hi ha una sèrie de convenciments molt arrelats entre la població i un dels principals és que no hi ha diferència entre tenir un fill adoptiu o un de natural.

Quan els professionals de la psicologia intenten fer pensar als possibles futurs pares adoptius en les qüestions problemàtiques més freqüents amb què es podran trobar, són ben pocs els qui no recorren sistemàticament a: “Això també pot passar amb un fill propi”. És veritat que amb un fill biològic poden passar les mateixes coses. I, de fet, a alguns fills biològics els en passen moltes de difícils i algunes de ben indesitjables, sobretot a aquells que no s'han trobat amb un ambient familiar equilibrat i harmònic.

En general, costa molt d'entendre que una adopció no és igual que tenir un fill biològic, que és molt diferent que un fet determinat tingui lloc en la relació amb un fill propi o que passi amb un fill adoptiu. La reacció que pares i fill experimenten, els sentiments profunds que se'ls remouen i les conseqüències relacionals que se'n deriven són completament diferents.

No és el mateix desitjar un fill, engendrar-lo, gestar-lo, ajudar-lo a néixer, ajudar-lo a créixer i donar-li amor des del primer instant, que desitjar-lo, demanar-lo i rebre'l sense poder saber què li ha passat en els seus primers moments de vida, sense haver pogut gaudir d'aquest primer contacte i, sobretot, sense saber com ni amb qui ha tingut lloc, sense saber res dels progenitors i sense poder esbrinar què és veritat i què no ho és del que se'ls pugui explicar sobre els orígens de l'infant i sobre el seu abandó i desemparament.

Els rudiments per al futur desenvolupament mental de l'espècie humana s'inicien dins l'úter matern, i per a la maduració i el desenvolupament psicològic saludable de l'infant té moltíssima importància el tipus de relació que s'estableix, des que arriba al món, entre el nadó i la mare, o qui li faci de mare amb dedicació i continuïtat . Si sabem això, cal tenir-ho molt present a l'hora de pensar en una adopció. S'ha de poder reflexionar, cadascú ha de mesurar les seves forces i les seves capacitats per dur a terme la tasca reparadora imprescindible que els pares adoptius han d'encarar, a més de les tasques habituals de tots els pares. S'ha de saber que es poden presentar situacions incomprensibles, molt dures i difícils de resoldre.

No és bo deixar que la iŀlusió per una cosa tan desitjada impedeixi pensar en la realitat, perquè la realitat sempre acabarà imposant-se. Cal tenir en compte els possibles contratemps i mesurar molt bé les pròpies capacitats i limitacions. Així, es pot evitar fer passos en fals i l'adopció, ben pensada i ben preparada, es pot convertir en una experiència bonica i satisfactòria per a tots els implicats.

 

 

 

Article:  Dormir no s'ensenya, però aprendre a estar sol, sí
Ainhoa Corbera Garralda

S’ha trobat mai en una situació semblant? Són les vuit del matí d’un dia feiner. És l’hora punta i agafa el metro per anar a la feina, com sempre. Els mateixos anuncis, les mateixes pintades a la paret... Puja al vagó habitual, el que queda just al costat de la sortida que l’interessa. D’entre la multitud pot reconèixer alguna de les cares anònimes i alhora estranyament conegudes que l’acompanyen en la rutina de cada matí.

De sobte, el tren frena, les màquines s’aturen, els llums s’apaguen i la foscor l’envolta. No se sent res, no es veu res. Durant uns segons un neguit l’esgarrifa i li agafa por, una por intensa que res a dins seu pot fer minvar. Per un moment es troba sol, sol entre tanta gent. Només passa un minut, però sembla una eternitat. Després la gent comença a moure’s, algú trenca el gel i es queixa en veu baixa, algú altre tus... i llavors comença a pensar que sí, que la por es pot dominar, que no passa res, que cada dia agafa el metro... recorda que no fa gaire va passar el mateix i que segons després, tot va tornar a la normalitat. Aviat encendran els llums, pensa. Pot esperar, es diu. Respira fons i es tranquiŀlitza. Efectivament, s’obren els llums i el metro continua el seu trajecte.

Ara imagini una altra situació viscuda per un infant d’uns set mesos. Ha estat bona part del dia acompanyat d’un adult, el pare o la mare, i unes hores les ha passat a l’escola bressol. En arribar a casa, el pare li ha donat el sopar, ha jugat una estona amb ell i ja és l’hora d’anar a dormir. L’acompanyen al llitet.

De sobte, els llums s’apaguen i la foscor l’envolta. No se sent res, no es veu res. Durant uns segons un neguit l’esgarrifa i li agafa por, una por intensa i sent que res a dins seu la pot fer minvar, simplement perquè no entén el que està passant. Un nen de set mesos no pot pensar “no passa res”. És massa petit per adonar-se que cada dia els pares el deixen dormint al seu llitet i que al cap d’unes hores, al matí,  tornen. És massa petit per esperar. Ha passat un minut, i no és només que li sembli una eternitat, sinó que per a ell, que només ha viscut set mesos, un minut  és veritablement  una eternitat.

De cop i volta, apareix la mare i l’infant deixa de plorar. La presència de la mare, la seva veu, la seva olor, el tranquil•litza. La mare l’acarona una estona i l’infant  torna a dormir-se. Un nen de set  mesos necessitarà viure aquesta experiència moltes vegades per arribar a entendre que no passa res, que, efectivament, pot tancar els ulls i respirar fons, que té un pare i una mare que l’estimen i tenen cura d’ell. Amb l’experiència continuada de plorar i ser atès aprendrà que pot dormir tranquil, perquè no està sol, els pares, encara que no els vegi, hi són.

Els adults portem uns quants anys d’avantatge als infants de set mesos, no creu?

Hem passat tants cops per tantes experiències semblants que ja no ens cal un pare o una mare al costat que ens digui que el metro arrencarà en pocs segons, ens ho diem nosaltres mateixos. Ara no ens cal, no, però quan teníem mesos d’edat potser sí que ens calia. El problema és que estem tan distanciats de la nostra etapa infantil que de vegades ens costa imaginar que és el que pot estar sentint un infant tan petit, què és el que el fa plorar d’aquesta manera tan esfereïdora a les tres de la matinada. De veritat pensa que ho fa sense cap raó? que ho fa per fer la guitza? No, ho fa perquè té por, por d’estar sol.

L’aprenentatge “d’estar sols”, és precisament això: un aprenentatge. És un procés que l’infant ha d’experimentar gradualment, a mesura que va creixent, en tots els moments del dia i no només a la nit, per exemple quan l’infant està a certa distància dels adults, al bressol, sentint com la mare li prepara el dinar, o veient el pare a prop fent una altra tasca. Aquesta experiència de distanciament i de proximitat alhora cal que augmenti de manera progressiva sense que l’infant se senti abandonat. Si en algun moment sentís malestar, por o decepció, cal que hi hagi algú que el calmi, l’entengui, li verbalitzi què li passa; cal que hi hagi algú que hi estigui a  prop emocionalment.

Veiem uns exemples que poden ser clarificadors. Un infant A plora perquè té gana. La mare li parla mentre es prepara per alletar-lo o mentre posa en marxa el microones per escalfar-li el biberó. Només quan aquesta experiència se li hagi repetit unes quantes vegades, l’infant, es podrà tranquiŀlitzar només en sentir la veu de la mare o el soroll del microones.

Per contra, no passaria el mateix en una altra situació on un infant B ha de plorar una bona estona abans que se li faci cas i, més, si aquesta estona de plors no és mai la mateixa: un dies més i d’altres menys, depenent de lo enfeinats que estiguin els pares.

Per últim, un infant C que cada cop que té gana, tan sols en començar a plorar la mare, que ja té el pit o el biberó preparat des de fa estona, no triga ni dos segons en posar-li-ho a la boca.

El resultat d’aquestes experiències podria ser el següent:

L’infant A estaria aprenent a esperar, a separar-se de la mare i a “estar sol”, millor dit, estaria aprenent a sentir-se acompanyat per dins, perquè a través de la experiència ha interioritzat uns pares que entenen les seves necessitats. És probable que aquest infant deixi de plorar a mesura que va creixent i al cap d’un temps pugui comunicar-se d’una manera menys dramàtica.

L’infant B el que estaria aprenent és que les coses ni depenen d’ell ni tenen un sentit. Veuria que hi ha dies que serveix plorar i hi ha dies que plorar no serveix de res. És molt probable que aquest infant inhibeixi el seu plor, que inconscientment pensi que no val la pena comunicar-se, doncs no ha pogut sentir-se acompanyat per dins perquè ha interioritzat uns pares que de vegades són i de vegades no hi són.  És molt probable que se senti insegur davant de qualsevol situació que impliqui una separació, com pot ser el fet de dormir.

A l’infant C el que li estarien ensenyant és a creure que el món és immediat, que la mare i ell estan tant enganxats que podrien ser la mateixa persona. No podria saber què és estar separat i a l’hora d’anar a dormir, llavors, els pares pretendrien que ho aprengués de cop i volta, sense haver-li-ho ensenyat mai.

Tot això, que pot semblar una exage.ració no ho és pas. Són nombrosos els casos en els que una manca d’un vincle ferm amb els pares, o bé una excessiva sobreprotecció i anticipació dels pares,  fan que el nen creixi insegur o bé no entengui que ell mateix té una entitat pròpia i que ja no és part del cos de la mare, com ho va ser durant els nou mesos de gestació.

Caldrà, doncs, ensenyar-li que estar separat dels pares no vol dir estar abandonat. Que no és el mateix estar sol que sentir-se sol. És cert que la vida contemporània obliga a treballar ambdós pare i mare una jornada de vuit hores, però també és certa la dita: “és millor la qualitat que la quantitat”. Per això, cal que els moments que passem amb l’infant, encara que no siguin tants com ens agradaria, siguin significatius. És important que l’infant senti que aquella estona és exclusiva per a ell. Cal que l’abracem, li parlem, hi juguem, cal que ens senti a prop emocionalment. Això li donarà prou seguretat perquè s’atreveixi a provar i experimentar. Si l’acompanyem a una certa distància aprendrà a separar-se... aprendrà que encara que s’apaguin els llums, el tren de la vida continuarà amb seguretat el seu trajecte.

 

 

 

Article: Ser una parella - Pere Jaume Serra Renom

Fer una parella, ser una parella, és un resultat d’un procés complex i laboriós. La parella es configura en la trobada personal, a partir de  necessitats  molt diverses, des de satisfer   la necessitat de companyia, de comprensió, de compartir vivències i interessos a poder satisfer les necessitats sexuals.

Constituir una parella comporta un procés d’acoplament mutu, d’un reconeixement de les capacitats individuals i d’una acceptació de les limitacions de cadascú. Per això parlem de fer un procés, d’anar donant sentit al propi itinerari vital que permeti anar descobrint la realitat individual més enllà de l’enamorament. Un coneixement de la realitat permetrà bastir uns projectes comuns, compartits pels dos, que ja no són els de l’un o de l’altre.

Compartir les vivències, fer una vida en comú, permet organitzar les pautes i els ritmes de la vida quotidiana. Compartir i gaudir de la sexualitat crea un àmbit d’intimitat i de privacitat que, a la vegada, estimula noves possibilitats de coneixement i de re-coneixement.

La convivència, en tots els sentits, és el que facilita que es vagi creant un espai comú compartit. Un espai que no és simplement físic sinó, sobretot, mental. L’espai comú és l’àmbit de la convivència, de complicitats, de vivències, de vincles afectius que pot compartir cada parella i és també el resultat de l’esforç que han de fer ambdós per crear-lo i mantenir-lo.

La relació amorosa segueix els avatars i els processos de la vida: des del coneixement i l’enamorament a les contingències de la convivència, el coneixement progressiu de l’un i l’altre, les relacions sexuals íntimes, la vida laboral, la llar,... la relació s’amplia amb la vinguda dels fills, amb totes les incidències i les preocupacions del seu creixement. La vida va configurant i pren sentit pel conjunt de vivències que poden esdevenir noves possibilitats d’entesa o bé ser un cau de desavinences i malentesos importants. Sovint, a la parella l’afecten les pèrdues i els dols un dels quals consistirà a poder pair  la independència dels fills la qual cosa planteja nous reptes a la convivència dels dos. La parella, per tant, sempre té una tasca a fer per tal de poder donar sentit als nous reptes de la vida en comú si no es vol caure en la rutina o en el progressiu distanciament emocional.

Sovint es dóna el fet que les contingències de la vida hagin anat produint un distanciament progressiu. Si aquest distanciament va quedant inadvertit  o si simplement es deixa de costat va sent una font de malentesos. El malentès fa patent les dificultats per tenir una bona comunicació. L’un se sent mal comprès, mal interpretat, i es retopa contra l’altre amb la qual cosa es va alimentant un circuit d’incomprensió. En molts casos la discussió encobreix el dolor per la no entesa. S’inicia, aleshores,  un joc de culpes creuades, s’instaura un malestar, va creixent la insatisfacció i es fa patent la pèrdua d’interès de l’un per l’altre, s’accentua l’aïllament... el sofriment, llavors, es fa evident i manifest.

Si la parella fa temps que es troba encallada en aquests problemes i els conflictes es van repetint i cronificant pot ser una ajuda positiva proposar una teràpia de parella per tractar a fons els motius dels conflictes. El terapeuta pot ajudar a veure i fer conscients les dificultats que entrebanquen o que impossibiliten la bona relació per tal que la parella es vagi plantejant els canvis que els poden ser més convenients.

Fer una parella, dèiem, és fer un procés. Dintre d’aquest procés hi ha d’haver un espai per confiar en les capacitats de poder reparar i de deixar-se reparar per l’altre. La reparació permet anar deixant l’acusació de les culpes i possibilita una trobada basada en una comprensió més àmplia i personal de l’un amb l’altre.

 

 

 

Article: Aconsellar o promoure pensament? - Carme Vilaginés Ortet

Durant la meva experiència professional, he anat observant que a les persones que demanen assistència psicològica per superar una situació emocional determinada, els costa de poder acceptar un ajut psicològic que els representi haver de fer un treball d'introspecció i de reflexió, haver de pensar per entendre quines són les forces desconegudes que els assetgen i els mantenen encallats i, en definitiva, haver de fer el necessari per sortir del pou en què se senten immersos.

He anat constatant, també, que la demanda ve en aquests termes perquè els afectats es troben amb la necessitat imperiosa de resoldre el problema, però també perquè hi ha un desconeixement o una deformació més o menys malintencionada sobre que és el treball psicoterapèutic.

Crec que val la pena poder anar clarificant determinats aspectes d'especial importància. La demanda d'ajut que solem rebre es concreta, en línies generals, en l'expressió conscient o inconscient del desig d'una ràpida solució d'allò que els angoixa. La fantasia que hi sol haver sota aquest desig és l'expectativa de poder trobar, en la figura del psicòleg, algú savi i poderós que, amb una visita o dues, els pugui resoldre allò que, sovint, fa temps, de vegades anys, que els intranquiŀlitza. Estan disposats, només, a acceptar algun consell que, segons creuen, podran seguir. En la majoria dels casos, demanen concretament això: ser orientats i guiats. És a dir, demanen, sense adonar-se'n, que els coŀloquem en una situació de dependència-enganxament i que nosaltres mateixos ens situem en una posició de conseller, mentor o guia constant ja que, si no es resol el problema de fons que els afecta, hauran d'anar consultant cada vegada que es tornin a trobar dins una situació de conflicte.

Com que el fet de viure equival a anar enfrontant i resolent constantment situacions de conflicte més o menys agudes, ¿quina ha de ser, doncs, la nostra funció com a psicoterapeutes? ¿Donar-los una empenta en forma de consells perquè, si els poden seguir, surin durant una temporada, o procurar que entenguin que els cal adquirir els recursos necessaris per aprendre a surar per si sols si és que tornen a anar cap avall? ¿Els hem de donar peixos o els hem d'ensenyar a pescar? ¿Els hem de donar consells i orientacions o els hem d'ensenyar a pensar les coses d'una manera diferent a com ho han anat fent fins ara? ¿Els hem de fer dependents o cal crear el tipus necessari de dependència terapèutica que els porti a la salut i a la llibertat de pensament? La resposta, penso, és òbvia.

Arribats en aquest punt, ens podem preguntar: com és, aleshores, que, en general i en la vida corrent, hi hagi tanta gent, fins i tot psicoterapeutes, convençuts que donar consells és el que va bé? Vet aquí la resposta que solen donar: "perquè de vegades, els consells són bons, són seguits i donen bons resultats". Què passa, doncs? No és, com sembla, una contradicció amb el que acabo de dir. El que de debò està passant és que, sempre que tenim un conflicte, solem adreçar-nos inconscientment a la persona que ens donarà el consell que som capaços de seguir. Una prova d'això és que, per a uns temes, acudim a unes persones i, per a uns altres, n'anem a buscar unes altres. Sabem com pensen, com són, com enfoquen la vida, i fem una elecció, sovint inconscient, que ens permetrà escoltar allò que, per dins, probablement ja estem intuint. És per això que els aconselladors, en general, es poden continuar sentint útils. I no dic que no ho siguin. Però la seva utilitat és, només, la de posar en paraules el consell que, qui el demana, ja té dins la seva ment. A més, quantes persones no s'han enfadat amb alguna amistat quan, després d'escarrassar-se a aconsellar-la, les seves indicacions no han estat ni remotament seguides? Això és un clar exponent que ningú no pot acceptar ni seguir una orientació per a la qual no estigui emocionalment disposat. Ningú no pot seguir un consell que no vagi en la direcció d'allò que, per dins, sigui capaç d'assumir. Si el consell rebut xoca amb el nostre convenciment intern en contra, no serem capaços de seguir-lo per molt que ens hi esforcem. Tindrem tota la intenció de fer-ho, hi posarem tota la nostra voluntat... però ens trobarem, arribat el moment, tornant a enfocar una determinada situació exactament com sempre.

Pel que acabo de dir, tot plegat és especialment greu en el terreny de l'assistència psicològica. Quina és la funció del psicòleg?, ens tornem a preguntar. Aconsellar i fer dependre indefinidament dels seus bons consells? Facilitar que les persones que demanen ajut puguin rebre l'únic ajut que els permetrà arribar a ser capaços d'aconsellar-se adequadament a si mateixos i fer cas dels consells que es vagin donant?

En el primer supòsit, la persona queda "enganxada" al terapeuta-aconsellador, pot no gosar fer res pel seu compte sense tenir el vist i plau del guia. O, si no pot seguir el consell que ha rebut, el "bon consell" de l'expert, si no pot fer allò que "el qui en sap" li recomana, es veurà abocat, a sobre, a sentir-se culpable, avergonyit i a ensorrar-se encara més.

Només la segona via mena a la independència emocional. Només entenent els conflictes que li dificulten viure harmònicament, la persona serà capaç d'aconseguir que es produeixi, dins seu, la transformació necessària per encarar el futur d'una manera més adulta i, conseqüentment, més satisfactòria.

 

 

 

Article: TDAH, un abordatge integrador des de la complexitat - Mercè Mabres

El TDAH (Trastorn per dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat) suscita una de les majors controvèrsies del moment actual de la psiquiatria i la psicologia infantil. En moltes guies clíniques i en determinats àmbits es considera un trastorn eminentment neurobiològic però la realitat clínica, explorada de forma minuciosa, posa de manifest la complexitat psicològica subjacent en aquesta simptomatologia.

Entenem el TDAH com una síndrome o agrupació de símptomes que es manifesta en diverses estructures de la personalitat, és a dir, en l’organització psíquica del nen/a, en base a les interaccions entre les seves competències i l’entorn des de l’inici de la vida. No té una causalitat determinada i els factors etiològics a considerar són múltiples: socials, familiars, psicològics i biològics.

La primera descripció del nen inestable data de finals de segle XIX i des d’aleshores ha rebut diferents nominacions. L’actual de TDAH és de 1987 (classificació diagnòstica del DSM-III-R), s’aprofundeix en el DSM-IV i es redefinirà en el DSM-V, que sortirà pròximament.

Els principals símptomes són la hiperactivitat, el dèficit d’atenció i la impulsivitat i, encara que habitualment coexisteixen en grau menor o major els tres símptomes, hi ha patrons en els quals predomina tan sols un d’ells. La prevalença del TDAH se situa entre el 5 i el 10% segons la classificació diagnòstica americana DSM-IV i del 1 al 2% si s’utilitza la CIE-10 o classificació europea, molt més estricta. No obstant la seva incidència veiem que augmenta dia a dia.

El primer de tot és descartar que la conducta que presenta el nen mogut i despistat estigui dins de la normalitat. En segon lloc es fa imprescindible un diagnòstic diferencial perquè darrera de la mateixa descripció fenomenològica pot presentar-se: retard mental, trastorns de l’aprenentatge, neurològics, del comportament, emocionals, afectius, trastorns generalitzats del desenvolupament, trastorn límit de personalitat, carències afectives greus i abús de substàncies o bé factors ambientals com: estrès, negligència, abús infantil, malnutrició i també falta de límits o quan aquests són incoherents o posats sense empatia.

El moviment constant sense finalitat (hiperactivitat) pot ser l’expressió,d’inquietuds i malestars psíquics que precisen de molta observació i comprensió per ser verbalitzats i processats en el pensament, quelcom imprescindible per a l’autoregulació de les emocions.

L’atenció és una funció molt complexa del Jo en la qual intervenen factors molt diversos. Quan les emocions puŀlulen de forma desorganitzada dins del psiquisme costa molt focalitzar l’atenció. Aquesta pot ser de molts tipus, de fet contínuament veiem que molts nens inatents a classe estan hiperatents quan juguen a les consoles o quan estan davant l’ordinador. Intervenen per tant en l’atenció molts factors com la motivació, la paciència i la tolerància a la frustració que són fonamentals tant per aprendre com per relacionar-se.

La necessitat comprensible dels pares de localitzar el més aviat possible els problemes dels fills i trobar una terapèutica eficaç, fa que en ocasions, aquests s’atansin a solucions farmacològiques que ofereixen resultats a curt termini.

El tractament farmacològic amb psicoestimulants (Rubifén, Concerta, Medikinet, Strattera) pot produir una millora simptomàtica, però si no s’atén també la complexitat del psiquisme del nen i de les relacions amb l’entorn, les dificultats subjacents persistiran en el temps i quan disminueixin els efectes de la medicació, es tornaran a posar de manifest. No obstant això, la medicació es veurà indicada quan falla la contenció del nen i/o la de la seva família i les conductes del nen sobrepassen els límits en tots els àmbits.

L’abordatge integrador d’aquesta simptomatologia proposa de forma essencial un treball terapèutic amb el pacient en forma de Reeducació o Psicoteràpia que a través d’una relació significativa, l’ajudi a processar el pensament, aprendre de l’experiència i descobrir la seva capacitat per conèixer els seus sentiments i els dels demés, tolerar la frustració i, en general, veure el món utilitzant les mínimes distorsions defensives, que empobreixen la seva personalitat i capacitats.

Es considera del tot necessari la coordinació amb l’escola per tal d’establir unes pautes educatives que afavoreixin al màxim el rendiment inteŀlectual de l’alumne des de la seva especificitat.

Així mateix, és convenient oferir als pares una orientació i estimulació de les seves funcions parentals que els hi permetin observar el fill més enllà de la simptomatologia que presenta. Es tractarà d’estimular l’ús del llenguatge emocional així com l’establiment de relacions que promoguin la diferenciació i la comprensió del seu malestar psíquic.

 

 

 

Article: Infància i abandó / ètica i reparació en el dolor en el suïcidi d’un adolescent - Pere Jaume Serra Renom

«Romandre fidel a la realitat en allò de bo i de dolent: és el que fa possible l’amor a la veritat i a la gratitud per haver nascut» (Hannah Arendt)

L’incentiu per fer aquesta conferència va estar esperonat per l’impacte emocional pel suïcidi d’un jove de 23 anys que havia estat adoptat. Malauradament és un fet desgraciat que s’hauria d’haver evitat. És la tràgica conseqüència d’un seguit de desencerts i de la manca d’ajuda que pateixen als pares que adopten. És la història, repetida, que la falta d’acompanyament en el procés de filiació ocasioni un seguit de desencontres emocionals, de fracassos adaptatius, d’entrebancs en el procés de filiació, d’incomprensions a l’escola, de desinterès pels aprenentatges, de fracassos en el món laboral que van fent un trenat que l’ha abocat a llevar-se la vida. No hagués hagut de passar.

En què hem fallat? Què no hem fet bé? Són moltes les coses que no es fan bé i el pitjor de tot és que es continuen fent malament. Posaré un exemple. Fa pocs dies la premsa es feia ressò que la Generalitat, degut a les queixes de molts pares, es plantejava prendre mesures pels casos de menors adoptats amb síndrome d’alcoholisme fetal. Estem al 2018, quan es començà el sistema actual per reconèixer la idoneïtat, la professora Yolanda Galli ja va advertir que els nens que provenien de les Repúbliques soviètiques en un 95% dels casos patien dificultats psíquiques importants o greus. L’Administració, per tant, fa 20 anys que ho sap. Per què no ha fet res fins ara?

Us parlaré, doncs, des de la indignació d’una banda i des del desig de comprendre de l’altra. Comprendre és «saber el què, el com i el per què» i «comprendre és pensar críticament, i pensar críticament és pensar a la contra»( Hannah Arendt). Per ajudar també a la comprensió he anat posant unes referències numèriques que remeten a uns textos triats que m’ha ajudat a pensar sobre l’abandó i que trobareu al final de la comunicació.Necessitem saber de l’infant, des de l’abandó que ha patit. «Des de» implica tenir una mirada diferent que ens permeti qüestionar-se des de la vivència del nen que ha patit l’abandó.

Per tant cal que el nostre saber es fonamenti en tres bases: Saber des de l’entramat emocional que comporta l’abandó, saber des de l’ètica i saber des de la filiació. Saber que no és el mateix ser fill que esdevenir fill (Lluís Solà). Si entenem l’esdevenir com una transformació que cal fer per crear una altra mena de relació.

L’abandó, per tant, quina realitat descriu, quina amplitud abasta? Quines vivències comporta? Quina imatge mental configura?

El Diccionari de l’Enciclopèdia defineix l’abandó com: «acció violenta o coacció moral exercida sobre una persona per tal d’obligar-la a una determinada acció o omissió». Quina és doncs la violència? És la ruptura de la cadena genètica. Els humans naixem amb un disseny genètic en què el procés de concebre la vida va acompanyat de forma intrínseca a una sèrie de vivències connaturals que permeten i afavoreixen el reconeixement entre la mare i el fill, des els batecs del cor, la veu, les olors, expectatives, que conformen tot un conjunt de vivències compartides entre les quals cal destacar l’haver estat prou desitjat. Són tot un conjunt de vivències que predisposen i afavoreixen la vinculació emocional entre la mare i el bebè.

Sense aquesta connexió no és possible fonamentar la pròpia autoritat, que sempre ha de fer referència als orígens. Entenem sempre Autoritat en el sentit etimològic de ser un mateix, allò que fa possible posseir la identitat pròpia.

L’abandó és la Ruptura -amb majúscula-, la ruptura és una violència a la cadena biològica. És una cesura, un esquinçament en el procés de vinculació emocional que romandrà per sempre. Com deia un adolescent adoptat als pares quan aquests banalitzaven el ressò actual de l’abandó «em vau treure el punyal que tenia clavat a l’esquena però encara hi tinc la ferida»

La ruptura és la pèrdua de la filiació, és la manca de filiació, és viure en la deprivació, és sobreviure desprotegit. La ruptura és la pèrdua de referents, de la família, de la cultura, del país, dels companys, de la llegua, de l’orfenat,...és en definitiva caure en la desprotecció i la pèrdua dels orígens, que és el referent cabdal per aconseguir autoritat personal.

Quines són les vivències emocionals que inquieten a l’infant que ha patit la violència de l’abandó? Hem de pensar en les vivències que ha patit sense que hagi pogut donar-li sentit, són vivències, per tant, sense nom, sense referents sense sentit. És cabdal tenir present que totes elles han estat marcades de dalt abaix per la imprompta de la impotència absoluta.

Pensem, per tant:
- Amb les vivències que amaren el llegat del cos, els dols de la genètica, l’herència física i psíquica, les sensacions, els desitjos insatisfets.
- En la pèrdua, les pèrdues, l’absència, el buit, l’oblit, el no lloc, la no memòria, les llacunes històriques. ( 1bis, 2 i 3)
- En el silenci, els silencis, la mentida, els dubtes, el robatori, les mentides, les negacions, la desconfiança. (4)
- En la desolació, el desconsol.
- En els fantasmes, la por, la incertesa, la fragilitat.
- En la manca d’autoestima, el no saber de les pròpies mancances, la desconfiança.
- En les mancances emocionals, les llacunes emocionals, la fredor, el sentiment de no pertinença. (6)
- En el ressentiment, viure en la por, la culpa.
- En la vivències de l’espera,del temps sincrònic/ diacrònic. (5)
- En la impotència, la fragilitat.
Són vivències que el nen haurà patit sense trobar-hi un sentit, (1) sense una bona connexió emocional, sense disposar de referents amb la qual cosa el nen s’ha vist abocat a patir una experiència de solitud, de desacolliment, de desconsol. L’infant viu, llavors, el desconeixement amb culpa i s’identificarà de nou amb l’abandó. Per tant, el nen necessita ser reparat en totes les seves mancances, de les seves pèrdues, de les agressions i carències rebudes. Necessita tenir uns pares compromesos en la reparació.

Davant d’aquesta realitat en el nen, quina resposta li oferim?
L’Administració hi ha respost establint un procés per donar la idoneïtat. Es basa en unes entrevistes individuals i un treball en grups en els quals les mancances dels nens són tractades en un clima genèric. Hi falta la comprensió profunda de les carències del nen real.
D’altra banda hi ha la parella que desitja tenir un fill i que en molts casos aquest desig s’ha convertit en la necessitat d’un fill. Es cau en la confusió ja que els nens necessiten uns pares per desenvolupar-se, en canvi la parella pot viure sense un fill. En tot cas caldria plantejar com ajudar a fer possible fer el procés d’esdevenir una parella amb capacitat de reparar l’abandó en el nen. Caldria ajudar a la parella a fer un treball previ, com connectar amb el propi dol d’infertilitat o d’esterilitat. També els pares que ja tenen fills propis han d’obrir-se a la gran diferència de com ajudar un infant abandonat. Una vegada que es té el nen és molt difícil qüestionar-se.
La realitat és que els pares no reben l’ajuda adequada. La Generalitat no ho ha fet bé, ho ha fet fatal. Ha tractat l’adopció com una qüestió política quan és un problema social, i pel qual calen mesures tècniques. Només una dada: a Europa es desestimen entre un 20% i un 25% de parelles i a Catalunya no arriba a l’1,1/2 %. Donant la idoneïtat pràcticament a tothom s’han evitat les protestes pels no. Un disbarat i una gran injustícia cap els nens.
Durant aquest anys tampoc s’ha fet cap estudi de resultats, només disposem d’impressions individuals, i per tant parcials, dels diversos professionals.
L’Administració actua amb prepotència, amb un menyspreu pel dolor dels infants, s’escuda en l’arrogància i es defensa amb la burocràcia; cau en la indiferència.
Quan es desatén la realitat social pública, com és el sofriment de l’abandó, s’acaba reduint el problema a l’àmbit privat. La conseqüència és que en molts casos es torna a reeditar el desemparament perquè el nen acaba sent una qüestió de consum ( «ho vull, hi tinc dret, ho compro»). Es cau en l’oblit d’allò humà que hi ha en els nens, es vulnera la dignitat humana i la fa supèrflua. El possibilisme que practica l’Administració provoca inexorablement la indiferència moral.
Sortosament hi ha moltes parelles que disposen de bons recursos emocionals i poden ajudar a reparar l’abandó però n’hi ha d’altres en què el nen torna a trobar-se empantanegat en el desemparament. Quan els pares no disposen dels mitjans per establir una filiació i no es crea un bon entramat emocional llavors no es possible reparar l’abandó. Molts pares defugen el sofriment i sovint cauen en la impotència. Tal com descrivia un pare el propi comportament per la incapacitat per entendre el fill amb la qual cosa justificava que hagués de pegar el nen i haver-lo de castigar a les fosques. Aquest noi, mentre els pares tracten d’excusar-se, agafa uns clics, posa dos personatges damunt d’un jeep al qual hi acobla un remolc amb uns nens al damunt. Quan se li pregunta explica: «són uns senyors que van a la selva i agafen uns nens per fer-los fer de criats». Els pares queden sense paraules.
Quan no es pot reconèixer el dolor. «En una entrevista d’acompanyament els pares lamentaven la nuŀla coŀlaboració del fill de nou anys el qual amb el ceŀlo va anar construint una teranyina de lligams entre els diversos mobles del despatx dels quals diversos personatges penjaven d’un fil: ell, els pares, companys, etc. Tots estaven en risc de caure i desaparèixer però al final es podien salvar els pares de la desfeta».
No hi ha espai per el nen real. Els pares es queixen que el nen d’uns deu anys no fa res a l’escola i no els parla a casa. Quan el nen està sol amb l’entrevistador ensenya el rellotge de polsera que serveix per a moltes coses, indica les hores diverses, fa de cronòmetre, compte les passes, els segons,...- per tant disposa de molts recursos- però que ell el té sempre en pausa»
Es crea la cadena de rebuigs, que provoquen els canvis d’escola perquè no l’entenen o no el volen, li tenen mania, etc.
S’imposa un clima d’opacitat emocional i d’actituds perverses. Afirma el pare: «jo no hi crec però quan el nen ( de set anys) em desafia no tinc cap més remei que abaixar-li els pantalons i pegar-li amb el cinturó al cul» Aquest nen només dibuixava esquelets i a més apunyalats.
No es fa el procés de filiació, d’esdevenir fill i es va creant un fossar emocional. El nen és cosificat «és un ucraïnès», que en el context quedava clar que el nen era un producte tarat.
Els nens fan el que poden, es rebeŀlen, s’enfronten o bé es sotmeten. Sovint es tanquen en el ressentiment. Ho projecten a fora: a l’escola o en les relacions socials els seu conflicte no vist.
Molts pares van fent el perible per un rosari de psicòlegs, els quals moltes vegades també desconeixen la gravetat del problema perquè no tenen present la importància de l’abandó i llavors s’indiquen tractaments que esdevenen inadequats perquè no ajuden a crear el vincle de paternitat i de filiació.

Què cal fer?, cal crear un espai de pensament adequat per al saber de la filiació.
Necessitem mantenir la capacitat de critica, de criticar el desconeixement psicològic del nen que ha patit un abandó. S’ha de criticar i reclamar de l’Administració. Pensar és pensar críticament -no pensar és perillós- . Cal pensar des del no saber ( de l’adult) i des del saber del nen. «Pensar és pensar històricament», ens recorda Karl Jaspers. Hem de fer possible una obertura de la ment i poder tenir una altra visió. Hem de ser els testimonis d’allò no conegut, cal poder testimoniar pel sofriment no manifest. Ser testimoni (8) és el que confereix autoritat a partir de reconèixer tot allò que no és aparent i que el nen ho ha patit. Implica estar connectat amb el dolor, la carència, l’abandó, la impotència. Cal mantenir sempre un compromís ètic al costat dels drets del nen.
S’ha d’acompanyar el nen i els pares en el procés de poder exonerar els pares biològics. Exonerar no és el mateix que perdonar, va més enllà, demana un canvi de pensament, de parer, és seguir una altra via. Exonerar no es pot fer sol, per fer-ho es necessita la presència de l’altre -per crear la filiació-. Si s’estableix una nova filiació real el fill podrà perdonar, exonerar i sentir agraïment cap els pares biològics.
Aquest és l’objectiu pel qual treballem els professionals d’AcSent, acompanyar en els sentiments, acompanyar al nen i als pares des de l’inici del procés d’acoblament. Ajudem a posar de manifest les demandes emocionals del nen a fi de fer-les comprensibles als pares. Ho fem pensant a partir del nen i des de les seves emocions, del seu saber no manifest per tal que els seus comportaments puguin esdevenir entenedors. I també ajudem a què el nen pugui fer-se càrrec de les dificultats i limitacions dels pares. L’objectiu, per tant, és acompanyar-los en la tasca reparadora a què s’han compromès. Tant per esdevenir fill com per esdevenir pares s’han de crear nous vincles i es convenient tenir present que un vincle fa referència a la capacitat de suportar el conflicte i el sofriment.
Per tant si tenim present el conjunt de vivències – tal com detallàvem a la pàg 2- que tragina un infant abandonat caldrà que els pares puguin incrementar els recursos a fi i efecte de fonamentar la tasca reparadora.
En conseqüència és a través de les vivències lligades al cos i dels dols de la genètica que caldrà ajudar el nen a poder reconèixer el llegat que els pares biològics li han donat i que ha de ser un principi d’autoritat -de reconeixement dels orígens per fonamentar el desenvolupament-. L’actitud reparadora es basa doncs en la comprensió. (9 i 10).
Davant les vivències de pèrdua, de buit d’oblit s’hauran d’anar teixint els nous vincles de filiació, a través de relligar el fil històric trencat. Caldrà acompanyar el nen en el sofriment mental i en la recreació d’un relat prou veraç i suficientment consistent.(12).
Els dubtes, les pors, les fantasies de robatori i totes les desconfiances han de trobar la fermesa de la dignitat de la veritat a fi de fer possible la recreació de la nova identitat. Davant la manca d’autoestima i les vivències de desolació i desconsol i el nen ha de trobar l’acolliment en la tendresa.(13)
El patiment per les mancances emocionals, la fredor i el sentiment de no pertinença han de trobar recer en el nou espai emocionalment segur.
La desconfiança bàsica ha de quedar compensada amb la confiança amb futur. El nen ha de ser prioritari.
El ressentiment, la barreja de por i culpa ha de trobar la bona capacitat per ser-ne exonerat.
Les vivències, tan personals, de la diacronia i sincronia en l’experiència temporal, la incapacitat d’espera, han de trobar hospitalitat en l’espai i el temps del nen. Demana als pares una gran capacitat de ductilitat i d’empatia que ha d’excloure qualsevol rigidesa.
S’ha d’estar molt atent a les vivències d’impotència, de fragilitat, les quals han de ser protegides des la fortalesa - mai la duresa- emocional dels pares.
El desig de ser reparat ha de trobar ressò en l’agraïment cap els pares biològics per haver-li donat la vida. Agraïment que també han de tenir els pares adoptius.
L’infant ha de trobar en la família adoptiva un acolliment per a les seves vivències de desemparament, de solitud, de culpes, que eviti la reedició del rebuig i que a través de la progressiva comprensió se senti reparat i exonerat de la culpa.

És per portar a terme tot això que la parella parental ha d’assumir un compromís ètic, no només moral, cap al seu fill. L’infant abandonat necessita conèixer-se i reconèixer-se a través de mirada dels pares, tal com ens diu Plató: «per conèixer el que un és cal que ens mirem en una altra ànima». La mirada és l’ètica. L’ètica ( tal com descriu E. Levinas) implica un compromís en justícia envers l’Altre, amb la seva història, amb les vicissituds de les seves relacions- és el que crea l’Autoritat-.
És un compromís per tractar de comprendre el discurs inherent al passat, la seva història.
És un compromís per saber del seu dolor, les carències, un compromís per compartir el dolor, el compromís per reparar-lo.
Implica deixar-se interpeŀlar pel que hi ha de desconegut ( i respectar-ho). Cal l’esforç de comprensió del misteri de l’altre.
El compromís s’estableix en una relació desigual, dissimètrica que en l’ètica vol dir que que cal cedir a l’altre el primer lloc.
El compromís és una responsabilitat irrecusable.
Cal tenir ben present que l’actitud de l’altre no afecta de cap manera la meva responsabilitat.
Els drets fan referència en primer lloc els drets de l’Altre i, en conseqüència, als meus deures.

Rachel Bespaloff en el seu llibre «De la Ilíada», que és un dels primers documents en què es fonamenta l’autoritat en la nostra cultura, en destaca que darrere la narrativa de l’entremat del conflicte bèŀlic el text en parla de l’esforç dels humans per viure, per fer front al Fat, a la fatalitat dels déus que són immorals. En destaca la trobada de Príam, rei troià, que va a reclamar el cos del fill que Aquiŀles ha matat i ha vexat. Li parla des de la fragilitat del pare gran i li recorda que Aquiŀles també té un pare a qui farà patir la seva mort. Homer descriu com gràcies al record es va fer uns moment de silenci en el qual la violència va ser derogada per la feblesa. Aquiŀles ho pot reconèixer: «tots els homes viuen en el dolor». I accedeix a retornar-li el fill. Bespaloff destaca com aquest silenci és un moment de veritat, que fa possible l’oblit de l’ofensa, la feblesa triomfa per un instant sobre el prestigi de la força.
Tal com també ho constatàvem en una trobada d’acompanyament d’uns pares amb fill adoptat d’uns deu anys. Els pares estàvem dolguts i enutjats amb el nen perquè no rendia a l’escola i a casa que no els explicava res. S’havia creat una ambient de gran incomprensió, de molta violència ja que ho volien resoldre tot a través de les imposicions, del que estaven convençuts que el nen hauria de fer; ells ja ho havien fet tot. En una de les entrevistes conjuntes el nen que porta una piloteta la fa rebotar de maneres diverses, l’olora i diu que «fa olor de menta». El terapeuta li recull el desig que manifesta d’explorar i de saber i llavors els pares comenten que al cap de setmana, per primera vegada, el noi va preguntar sobre el país d’on el van adoptar. El fill s’hi afegeix i va demanant com va ser que el van anar a buscar, si els van fer triar entre uns quants, també vol saber en el cas de dir-se Marc, -que no és el seu nom- si l’haguessin inscrit amb c o amb k. Es crea també a la trobada un espai de silenci, de derogació de la violència i els pares curiosament li responen amb prou calidesa. Llavors el noi va cap a la falda de la mare i s’hi asseu. La mare ho permet i no el rebutja, com sempre feia amb queixes de la fibromiàlgia o de dolors cervicals. El fill aleshores olora la pilota i girant-se cap a la mare diu «fa olor de mare». La feblesa ha triomfat sobre la força.
Pere Jaume Serra

INFÀNCIA I ABANDÓ / ÈTICA I REPARACIÓ
contrapunt de textos
1-«Havien existit i ja no hi són, d’acord, i ara parlem de coses més agradables» ( Johanna Adorjan- «Un amor únic»)

1 bis- ...porque la memoria y la profundidad es lo mismo, o mejor aún, el hombre no puede lograr la profundidad si no es a través del recuerdo. ( H. A.)

2-.«Però el record és el desig més exigent» ( Carles Camps Mundó)

3-De segur, no ho recordes, perquè el temps, el vertigen del temps, ens empeny a l’oblit, a l’anuŀlació i la desfeta. ( J.M. Fulquet)

4-«Perquè d’aquesta manera també em van robar a mi una part de la meva identitat...em van llegar un buit que als meus ulls és com un secret. Em falta un tros de mi mateixa.» ( J.A.)

5--un temps sempre present, perquè
no en podem recordar cap fet. (C. Camps M.)

6-«El sentiment més profund que conec és el sentiment de no-pertinença. És el sentiment amb que jo vaig fer-me gran....D’ençà que tinc us de raó tinc la sensació que faig nosa....Ningú no m’estima, ningú no em pot estimar: aquest és el convenciment més profund» (J.A.)

8-(la autoridad) assentada en la piedra angular de los cimientos del pasado, la autoridad brindó al mundo la permanencia y la estabilidad que los humanos necesitan justamente porque son mortales, los seres más inestables y triviales que conocemos. Si se pierde autoridad, se pierde el fundamento del mundo. ( H. A.)

9- «Qui és algú, només ho podem saber tot coneixent la (seva) història» (H.A.)

10-«El resultado del comprender es el sentido...en que intentamos reconciliarnos con aquello que hacemos o sufrimos» ( H. A.)

11- Si se pierde autoridad, se pierde el fundamento del mundo. ( H. A.)

12-Car només a través del sofriment
sabem percebre la bellesa,
i més gran que nosaltres un dolor,
profund, ens solca i ens madura. ( Lluís Solà)

13- La veritat que la forma hi reclama
nega la veritat del que es recorda:
per sobre de tots els afectes,
l’afecte de resoldre’ls (Carles Camps Mundó)

Bibliografia

- Arendt, Hannah. «La condició humana» Ed. Empúries. Barcelona, 2009 «Lo que quiero es comprender» Ed. Trotta. Madrid, 2011 - Adorjan, Johanna. «Un amor únic» Ed. Proa. Barcelona, 2018

- Bespaloff, Rachel. «De la Íliada» Ed. Lleonard Montaner Palma, 2012

- Camps Mundó, Carles. «Un moviment quiet» Ed. Pagès, Lleida, 2004 «Llibre de les Aŀlusions» Ed. Proa, Barcelona 2005

- Fulquet, Josep Maria. «Ample vol de la nit» Ed. Proa, Barcelona, 2017

- Gomis Bofill, Clara. «Emmanuel Levinas. L’ètica com a sentit» Ed. Cruïlla, Barcelona, 1999

- Solà, Lluís. «Llibertat i sentit, reflexions sobre la condició humana» Ed. 1984. Barcelona, 2016

 

 

 

Article: Reflexions sobre l'ús del temps - Carme Vilaginés Ortet

En principi, voler treure el màxim profit del temps és encomiable. El problema apareix quan no s’és capaç d’organitzar-se perquè no es té una noció realista del temps, quan es viu amb el convenciment intern que el temps és elàstic. Com que no ho és, s’acaba topant amb la realitat i apareix malestar. Hi ha també el cas dels qui van postergant els projectes, també amb la falsa iŀlusió que ja els faran més endavant, com si el temps no passés. Mai no acaben de trobar el moment adequat, el temps transcorre i s’arriba al punt de veure que ja no en queda per poder fer tot allò que es volia. Això també genera malestar i pot fer caure en depressió.

Fa un cert temps, un apicultor em va explicar que a Amèrica tenen un problema molt greu amb les abelles: sembla ser que els estan desapareixent. A causa de què? Doncs a causa que les han fet treballar molt més del que podien suportar. Les han explotat massa i el resultat són abelles estressades. Els treien la mel, el pol•len i els altres productes que produeixen, de manera desconsiderada, sense tenir en compte que elles, per viure, per criar les noves abelles i per poder seguir produint, no podien anar tan de pressa en la seva producció. El que es pretenia era accelerar el temps, cosa que també fan algunes persones.

Com en el cas de les abelles, hem d’aprendre a cuidar-nos, a no deixar-nos explotar ni a autoexplotar-nos, perquè només així serem capaços d’ocupar-nos bé dels altres i de la feina. Si no, s’acaba sucumbint i s’emmalalteix físicament o psíquicament.

N’hi ha que vénen a la consulta quan ja no poden més, que viuen estressadíssims i en plena depressió o hiperactivitat, però que no contemplen ni de lluny la possibilitat de canviar el seu ritme frenètic. A l'hora de fer una teràpia per resoldre els problemes de fons que els fan actuar d’aquesta manera, el que els capfica és el temps que hauran de dedicar a fer la teràpia. I n'hi ha que decideixen no fer-la. En el fons, el que desitgen és que algú, màgicament, els resolgui els problemes sense que ells s’hi hagin d'enfrontar. Si algú decideix fer el treball que se li proposa, va descobrint, de mica en mica, fins a quin punt estava atrapat per una sobreocupació a fi d'evitar pensar i haver de fer el possible per solucionar els problemes.

Els humans necessitem temps per pensar, per poder estar bé amb nosaltres mateixos, però sovint això fa una certa por i el que procurem és precisament no pensar-hi i anar-nos omplint d’activitats, com més millor. Això ens pot donar una certa seguretat, naturalment falsa, que ens ve a dir que, si som capaços de fer tantes coses alhora, és que no tenim cap anomalia. I l’anomalia és precisament aquesta pluriocupació, ja que fer massa coses alhora és el que no deixa pensar i se sol fer, precisament, per evitar contactar amb nosaltres mateixos, amb la nostra realitat interna.

De vegades, la pluriocupació s’utilitza inconscientment per fugir d’una situació determinada. Hi ha parelles, per exemple, que decideixen tenir un fill quan algun dels pares encara no se sent gaire preparat per assumir la paternitat. Si és el pare, sol passar que inconscientment comenci a comprometre's amb un munt de coses que l'obligaran a passar gairebé tot el dia fora de casa. La pluriocupació estressant li evita enfrontar-se amb la seva dificultat per poder atendre la família. També li pot passar a la mare que, amb la idea de l'autorealització com a fons, quan té un fill procura evitar haver-se'n d'ocupar. En alguns casos, ho ha de fer per la pura necessitat de treballar per viure o per no perdre la feina, però n'he conegut moltes que ho han fet perquè tenen por de no poder ser bones mares i el que fan és delegar les funcions a altres persones. Després, amb el pas dels anys, s’adonen que s’han perdut veure créixer el seu fill, que és una oportunitat única a la vida i només els queda lamentar-ho.

Ens és difícil, a tots, aprendre a gestionar bé el nostre temps, perquè pertanyem a una civilització on es valora precisament molt més la rapidesa que les coses ben fetes. La rapidesa o la lentitud a fer les coses és, però, una qüestió cultural. Henri Salvat, en el seu estudi sobre la inteŀligència parla d’uns nens amerindis de l’estat de Washington als quals se’ls havia de passar un test prèviament adaptat a la societat americana. Els resultats eren un absolut fracàs, perquè la civilització d’aquells nens no donava cap valor a la velocitat ni a l’esperit competitiu.

Independentment, però, dels valors que la cultura de cada país doni al temps, el temps transcorre sempre a la mateixa velocitat i cal que aprenguem a gestionar-lo. Cal que tinguem en compte que som limitats i que el temps també és limitat per a nosaltres.

 

Horaris de secretaria: de dilluns a dijous de 17h a 20h (fora d'horaris: contestador)
telèfon / fax:  93 215 03 44 - email: centreemilimira@gmail.com
© 2012 - Centre Emili Mira - C/València, 281 1r 2a (entre Pau Claris i Roger de Llúria) 08009 Barcelona.